Quins són els teus propòsits per a aquest any? Quins has aconseguit? I si encara no n’has assolit cap, t’has preguntat per què?
Quan pensem en els objectius que deixem a mitges, acostumem a culpar la falta de temps, de disciplina o de motivació. Però últimament m’estic preguntant si, en molts casos, el que hi ha darrere és la por.
No escric aquest article perquè hagi après a ignorar-la o perquè ja no em condicioni. De fet, és una cosa amb la qual continuo lluitant. L’escric perquè les coses que he anat aprenent sobre la por m’estan ajudant a relacionar-m’hi d’una altra manera, i potser també et poden ajudar a tu.
La por no és un indicador del futur
Durant molt de temps he tractat la por com si fos un profeta.
Quan estava escrivint un article i de sobte apareixia una onada de por pensant que no agradaria, que ningú el llegiria o que no seria prou bo, automàticament començava a dubtar de mi mateixa.
La seqüència acostumava a ser alguna cosa així:
Escriure → sentir por → pensar el pitjor → deixar-ho estar fins que tornés la motivació.
Potser a tu et passa amb alguna altra cosa. Potser no és escriure. Potser és començar un projecte, presentar-te a una entrevista, publicar contingut a les xarxes o perseguir un objectiu que fa temps que tens al cap.
Sigui quin sigui el cas, és fàcil interpretar la por com un missatge que ens diu que les coses no sortiran bé.
Però cada vegada estic més convençuda que la por no és una predicció del futur.
Sentir por no significa que fracassaràs.
Sentir por no significa que no siguis capaç.
Sentir por només significa que estàs davant d’alguna cosa que és important i difícil per a tu.
Entendre la por per poder avançar
Una de les idees que més m’està ajudant és que no podem canviar allò que no entenem.
Imagina que cada vegada que has de travessar un pont sents por. Si no saps per què tens por, difícilment trobaràs una solució.
En canvi, si descobreixes que el que et fa por és la foscor, pots portar una llanterna, anar acompanyada o buscar una altra manera de travessar-lo.
Crec que amb els objectius passa exactament el mateix.
Quan la por apareix una vegada i una altra, val la pena parar-se i preguntar-se:
Què és exactament el que em fa por?
Quan jo em vaig fer aquesta pregunta, em vaig adonar que la meva por no era escriure articles.
Tampoc era tenir un blog.
El que realment em feia por era fallar.
Equivocar-me.
No estar a l’altura de les expectatives que m’havia imposat.
Potser la teva resposta serà una altra. Potser tens por al rebuig, a la crítica, a decebre algú o a sortir de la zona de confort.
Però identificar l’arrel de la por és probablement el primer pas per deixar que dirigeixi les nostres decisions.
Què passa al nostre cos quan sentim por?
Una altra cosa que m’ha ajudat ha estat entendre què passa al nostre cervell quan sentim por.
La por és una emoció que ha ajudat els éssers humans a sobreviure durant milers d’anys. Quan detectem una possible amenaça a través dels sentits, el cervell activa la resposta coneguda com a lluita o fugida.
Això provoca diversos canvis físics:
- Augmenta la freqüència cardíaca.
- Els músculs es tensen.
- La sang es dirigeix cap a les extremitats per preparar-nos per córrer o defensar-nos.
- Altres funcions, com la digestió, passen momentàniament a un segon pla.
Aquest mecanisme és molt útil si estem davant d’un perill real.
Però el cervell també pot activar-lo quan hem de fer alguna cosa que ens importa molt: parlar en públic, publicar un projecte, fer un examen o perseguir un objectiu que ens il·lusiona.
Entendre això m’ha ajudat a recordar que sentir por no significa que hi hagi res malament en mi. El meu cervell simplement està intentant protegir-me.
El consell d’una enginyera aeroespacial
Investigant sobre aquest tema vaig descobrir una conferència d’Olympia LePoint, enginyera aeroespacial.
La idea que més em va impactar va ser que la por no desapareix només perquè esperem que desaparegui.
Segons explica, el cervell necessita experiències noves per aprendre que és capaç de fer una cosa.
Per això l’exposició gradual és tan important.
Imaginem una persona que està aprenent a caminar. No supera la por en un sol dia. Fa un pas, després un altre i després un altre.
Amb el temps, el cervell aprèn que aquella situació no és tan perillosa com semblava.
Potser passa el mateix amb els nostres objectius.
Potser no necessitem sentir-nos segurs per actuar.
Potser necessitem actuar perquè, amb el temps, aparegui aquesta sensació de seguretat.
Olympia LePoint anomena aquest procés microdosing discomfort: exposar-nos a petites dosis d’incomoditat de manera constant.
Un article.
Un vídeo.
Una pàgina escrita.
Una conversa difícil.
Un petit pas cada dia.
Una reflexió final
No escric aquest article perquè hagi deixat de tenir por. I sé que la por seguirà apareixent davant d’obstacles que semblen en un inici massa complicats.
Hi ha dies en què dubto de mi mateixa, en què penso que no n’estic preparada o en què tinc ganes de deixar alguns objectius aparcats fins sentir-me més segura.
Però cada vegada intento recordar-me una cosa:
La por no és un indicador que les coses aniran malament.
És només una emoció.
I el secret no és esperar que desaparegui per començar. El secret és continuar fent petits passos mentre la por ens acompanya.
Si tu també estàs perseguint un objectiu que et fa respecte, espero que aquest article et serveixi de recordatori: no necessites tenir totes les respostes, ni sentir-te preparada, ni eliminar completament la por.
Avui només necessites fer el següent pas. Encara que sigui petit. Encara que et faci una mica de por.
Explica’m als comentaris com superaràs avui la por. 🙂