Cada vegada sento més el desig de viure desconnectada d’Internet. Però no és tant una desconnexió tecnològica com una desconnexió de la superficialitat. Quan entro a Instagram, em costa no sentir una mena de fastig davant la necessitat d’atenció que sembla que tots compartim.
Hi ha moments en què vull penjar alguna cosa, però em trobo atrapada entre dues sensacions:
- No surto gaire bé en aquesta fotografia.
- Què vull que em diguin o sentin quan penjo aquesta fotografia?
Em jutjo a mi mateixa abans de publicar, anticipant el que els altres pensaran. I sovint m’adono que el motiu pel qual vull penjar-la és perquè els altres tinguin una idea concreta de mi. No sé si algun dia sabré mostrar-me amb seguretat i autenticitat a les xarxes. Ser més conscient m’ha fet veure que potser no ho soc tant com pensava. I quan ho soc, m’entra la inseguretat.
Aleshores em pregunto: penjar alguna cosa és sempre una crida d’atenció? Hi ha gent que penja sense esperar res a canvi? És possible?
Avui he llegit un comentari en un post de @karamintheworld. Algú qüestionava si el que veiem (una declaració d’amor a la seva parella) era realment autèntic o només un film estètic. I això m’ha fet pensar: seré sempre autèntica amb els meus posts? O acabaré modificant-los per fer-los més atractius?
És diferent això del que fem quan volem causar una impressió? Com un noi que agreuja la veu per semblar més masculí?
Un dels valors que més aprecio és l’autenticitat. I potser la clau és saber per què faig el que faig.
Per exemple, la intenció del meu blog la sento molt genuïna. Vull fer reflexionar, vull connectar. Però no és fàcil. Hi ha moments en què em sento tan sola que em deixo portar per la falsa sensació de ser “adorada” per 300 persones que miren la meva història. Per això, fa poc vaig esborrar més de 300 seguidors amb qui ja no tinc cap relació. En aquell moment em vaig sentir bé, com si fes neteja. Però després m’ha vingut el dubte: he perdut aquella sensació falsa de ser vista, encara que fos per gent que ni em saluda pel carrer.
Potser no hi ha una resposta definitiva. Compartir a les xarxes és, inevitablement, una barreja entre el desig de ser vistos i l’intent sincer de connectar. És natural anhelar atenció; forma part de la nostra condició humana. Però quan aquesta atenció neix de l’autenticitat, no només ens sentim més alineats amb nosaltres mateixos, sinó que també millorem la qualitat de les connexions que establim.
No sé. Que en penseu?