Terres mortes és un llibre que comença amb l’assassinat d’en Joan, el fill que fa poc ha retornat després de passar-se tres anys sense mantenir contacte amb la familia.
Cada capítol pren la perspectiva d’un membre familiar, i, de manera molt orgànica, mostren a pinzellades els secrets que guarden així com la vida rural i precària que tenen vivint aïllats a la muntanya, lluny del poble.
No es tracta d’una novel·la de misteri, ja que, el pes no està només en descobrir qui ha estat l’assassí d’en Joan, sino de sentir l’ambient en que es troben, la manera en que viuen i com es manifesten les emocions i necessitats de cada personatge.
Sent la primera novel·la que escriu la Núria Bendicho, m’he quedat fascinada amb la seva capacitat de poder transmetre -en un llibre tan curt- una sensació de malestar i incomoditat tan real.
Aquí un fragment del primer capítol 1.NEN:
Durant tres anys, ningú va saber on s’havia amagat en Joan, però el dia que va aparèixer per la porta quan la mare ja feia temps que l’havia planyut com un fill mort, ella, com a càstig, li va manar que s’instal·lés a la pitjor cambra. Potser era per això que la mare aquesta vegada no el planyia; ja ho havia fet llavors. Era la cambra amb menys llum de totes i també la més petita. El matalàs estava esquinçat i la palla et foradava la pell com agulles. Aquesta vegada, sobre el capçal hi tornava a haver la creu que la mare temps enrere havia arrencat. Feia olor de fred, de dolor, de podrit.