Últimament sento que no sé què escriure.
Tot el que escric em sembla una xorrada i que les meves idees no són prou potents ni prou interessants com per llegir-les.
Tinc idees i epifanies constantment, però al mateix temps no em sento amb el dret d’escriure sobre elles, perquè crec que no tinc suficient coneixement sobre allò que intento transmetre.
Sé que no es tracta de ser perfecta, però em costa molt no voler ser-ho. És com si només acceptés la meva imperfecció quan compleixo amb la meva idea de perfecció.
Vull fer contingut en català i alhora em fa por exposar-me tant al món exterior perquè la gent pot arribar a ser molt cruel. No estic gens preparada pels comentaris racistes i menys sobre los opinions no solicitades de la meva vida.
Escriure sobre això em connecta amb alguna cosa molt real, però alhora em pregunto: vull que gent que no em coneix vegi aquesta part de mi?
Una de les meves motivacions prinicpals és que no vull seguir treballant en una feina que no em motiva. Vull dedicar-me a l’escriptura.
M’agrada escriure però em fa por no ser bona. Aquesta por segueix present encara que jo sàpiga que l’única manera de millorar és fent una miqueta cada dia. Ser constant.
Hi ha alguna cosa en perseguir els meus somnis al 100% que m’aterra. Se sent com si estigués apostant tot els meus diners en un mateix lloc i la probabilitat de perdre-ho tot jugués en contra meva.
M’he adonat que el problema no està en el que sento sino la resistència a sentir tot allò que m’incomoda. Em sento massa vulnerable.
La solució és sentir aquesta incomoditat. Donar-li espai. Perquè quan la sento deixa de tenir poder. Donem massa bola a les emocions i evitem sentir-les, quan al final com explica bé Dr Jill Bolte Taylor, les emocions sol duren 90 segons.
Aquí deixo l’entrevista amb anglès on ho explica: