El desembre ha començat intens. M’he barallat amb la meva germana gran. Era una cosa que tard o d’hora havia de passar: mai havíem tingut una discussió forta. No és que ens entenguéssim tan bé, sinó que simplement no hi havia hagut una comunicació profunda.
Curiosament, estic contenta d’haver-nos enfadat. Ha estat alliberador. Sempre m’ha costat iniciar converses difícils perquè les associava amb la pèrdua de la relació. Però aquestes setmanes he entès que és just el contrari: parlar, encara que incomodi, pot apropar-nos.
No tinc por que deixem de parlar-nos. Ho veig com una oportunitat per mostrar parts de mi que mai havia ensenyat, perquè encara no les accepto del tot.
La relació amb alguns germans grans pot semblar la d’una mare i una filla. Quan ets petita, els poses en un pedestal; quan creixes, descobreixes que són humans, amb errors i punts de vista diferents. Quan comences a portar la contrària, sembla que t’equivoques, i acabes cedint per evitar conflictes. Però arriba un moment en què això és insostenible: cal rebel·lar-se i acceptar que hi haurà visions diferents. Aquest canvi implica adaptació per les dues parts:
- Una ha d’acceptar que ja no tindrà sempre admiració i aprovació pel simple fet de ser la germana gran.
- L’altra ha d’acceptar que pot tenir veu pròpia sense perdre complicitat ni connexió.
És un canvi de rols que requereix temps.
D’aquesta baralla també he après la importància de practicar un amor exigent. Sempre he sentit la responsabilitat de ser empàtica: si algú em parla malament, penso que és perquè ho ha deixat amb la parella; si em molesta que sigui desordenat, callo perquè fa uns mesos va perdre la feina. Aquesta actitud m’ha portat a acumular emocions fins a explotar. Les coses s’han de dir al moment, encara que incomodin.
Reflexionant, he entès que el que realment m’ha fet créixer són les converses incòmodes. Amb amor exigent, acompanyes sense sobreprotegir. La sobreprotecció és el que ha anat acumulant tensió fins a esclatar.
Abans d’arribar a aquesta conclusió, vaig recordar una companya de classe d’escriptura. La protagonista de la seva novel·la té amnèsia i simpatitza amb una dona que sempre havia odiat, cosa que descobreix llegint els seus diaris. Després de barallar-me amb la meva germana, hauria desitjat tindre amnèsia: així no tindria expectatives ni obligacions, ni sentiria culpabilitat. La meva manera de resoldre les coses fins ara ha estat posar els problemes sota la catifa i fer veure que no passa res.
Tot i que pot semblar el més fàcil, no és la solució definitiva. Quan els conflictes sorgeixen, s’han de parlar, parlar, parlar… fins que les coses quedin resoltes.
Per poder parlar, també cal tenir claredat personal. Per això reforço la importància de l’autoreflexió:
¿M’he posat a la defensiva? Tenia raó jo? He de millorar el que em demanen? M’està afectant l’ego i per això em nego a demanar perdó?
Tot això porta temps, sobretot si no estàs acostumada a tindre baralles (o en tens por). Jo encara estic descobrint tot el que sento i aprenent a deixar-me sentir totes les emocions: tant les que accepto com les que em costa acceptar.
És per això que no he estat escrivint aquests dies. Ho sento molt. Intentaré que no torni a passar.