Divendres vaig anar a veure un grup de grunge que es diu The Hollow Empty Minds. La meva amiga, amiga des de la infància, em va convidar perquè un dels membres de la banda és amic de la seva parella. El concert va ser genial: el grup sonava molt bé, tot i que hi va haver un error tècnic i el micròfon del cantant no funcionava. No vaig poder sentir la seva veu, però la música em va atrapar igualment. Això diu molt del talent que tenen.
Tot i que vaig gaudir molt de la música, hi ha una cosa que sempre em posa nerviosa. Socialitzar. Les interaccions socials em generen ansietat, especialment amb homes. Sempre he tingut la sensació que avorreixo la gent, encara que racionalment sé que potser no és cert. Quan parlo, em poso nerviosa, accelero les paraules i fins i tot tartamudejo. M’agrada connectar amb les persones, saber de les seves vides, però la inseguretat em frena. Estic massa pendent de si faig contacte visual, de com col·loco les mans, d’intentar semblar segura… i això fa que em costi seguir la conversa.
La meva amiga no és així. Tot el contrari a mi. Unapologetically herself. Ella és llum: intel·ligent, empàtica, simpàtica i amorosa. És la millor i l’admiro molt. A vegades em pregunto per què vol quedar amb mi. Jo sempre em sento plena de dubtes.
El divendres em vaig sentir integrada, cosa que no em passa sovint. Normalment, penso que la gent vol estar lluny de mi, però aquell dia no. Vaig parlar amb un dels amics de la parella de la meva amiga sobre música, i no va ser incòmode. O potser sí per ell, no ho sé. Quan em quedo sola amb un noi, acostumo a sentir que vol fugir o que se’m llençarà. Aquesta vegada no. Va ser natural, com dues persones interessades en la vida de l’altra.
Dissabte vam tornar a quedar i em vaig posar més nerviosa. Prefereixo les trobades de nit perquè em sento menys observada, encara que no begui. De dia em noto massa exposada. Ho treballo amb el psicòleg: ve de la inseguretat que arrossego des de petita. Dilluns, parlant amb una altra amiga, vam coincidir que ens costa relacionar-nos amb homes sense alcohol pel mig. És una cosa que vull millorar. No vull sentir-me incòmoda amb el sexe contrari. Vull veure’ls com a amics, però no estic acostumada. Molts homes amb qui he tractat només volien alguna cosa, i això em condiciona.
Per això em va sorprendre el noi: tot semblava platònic. Però llavors vaig pensar “quin noi més mono”, perquè no estic acostumada a aquesta naturalitat. No he fet cap pas perquè sé que és platònic i que no soc el seu tipus, però no he pogut evitar-ho. Em fa reflexionar: jo també caic en el que critico. Sé que homes i dones poden ser amics, però al meu entorn ho he vist poc o no m’he cregut que no hi hagi segones intencions. La meva amiga m’ha ensenyat en major part la possibilitat i la realitat d’aquest fet.
CURIOSITATS…
Aquesta setmana ha sortit un tema curiós: donar dos petons quan coneixes algú. Ho hem comentat a la feina, amb la Cristina i amb el psicòleg. Molta gent ho troba incòmode, però… ho fem per costum?? És invasiu, i pensava que estava normalitzat, però sembla que és una norma que seguim sense que ens agradi a alguns…
MÚSICA
He escoltat aquest àlbum de hip-hop i me l’he posat per ballar:
Àlbum: Soul Travelin’ (30 de novembre de 2003)
Artista: Strange Fruit Project
M’han recordat d’aquest gran àlbum. Si no ho heu fet escolteu-lo (it is a must!):
Àlbum: To Pimp A Butterfly (16 de març de 2015)
Artista: Kendrick Lamar
També m’han recomanat d’escoltar aquest (imagino que és criminal que encara no ho hagi fet):
Àlbum: Like Water For Chocolate (28 de març de 2000)
Artista: Common