Ha estat una mala setmana.
Quan no surten les coses com vull, em tanco i ho dono tot per perdut. No sé si ho sabeu, però estic estudiant el cicle de DAM i també estic treballant. El dilluns pretenia acabar un exercici, però com no me n’he sortit m’he frustrat molt. Se’m va barrejar amb els pensaments que últimament tinc sobre el meu pare (va morir a finals del gener de 2025) i em vaig quedar desperta gairebé tota la nit mirant vídeos.
Conseqüència? Tota la setmana amb cansament i sense estudiar.
Esgotament físic + Esgotament emocional = CAOS VITAL
El dimarts el vaig aguantar més bé del que m’esperava. De fet, el dimarts va ser el meu dia preferit de la setmana. Els dimarts faig classe d’escriptura a l’Ateneu i la meva cronologia dels fets de la novel·la va ser molt ben rebuda.
El dimecres no vaig dormir del tot bé i ja vaig arrossegar el cansament fins el divendres.
No m’agrada reconèixer tot això perquè significa que no soc perfecta. M’he adonat que molts cops em menteixo i em creo una història diferent de la realitat perquè encaixi amb la identitat de noia perfecta que m’agradaria ser.
I em posa trista. No soc perfecta. Ningú és perfecte i és normal. Escriure això, per la meva ment es tradueix a què soc una fracassada, mala germana, mala amiga i mala persona.
M’agradaria arribar a tot. Treballar, estudiar quan toca, anar al psicòleg, trucar a totes les meves germanes i a la meva mare, escriure, meditar, fer exercici, llegir i ballar. Però les emocions cansen i el que vull fer molts cops és aïllar-me de tothom i acabar amb aquest sentiment de culpa que tinc. Malauradament, l’aïllament no ajuda a disminuir amb el sentiment.
Aquesta setmana, en moments d’aïllament, he plorat molt la mort del meu pare i anar al psicòleg ho ha augmentat. Tot em recorda a ell. He deixat d’escoltar música perquè em poso a plorar. Em costa ballar per la mateixa raó. Quan veig per YouTube vídeos d’un nen amb el seu pare o famílies unides també m’emociona. Mentre escric això, estic plorant.
Com diu el meu psicòleg, quina pena que no hagi tingut una vida amb ell. I sí. Quina pena. Era un bon home. Alegre i optimista. De debò. Molt bon home.
La sessió del psicòleg del dijous va ser emocional perquè finalment sé que l’arravatament dels meus pares va ser trista i confosa quan tenia 5 anys. No pensava que m’havia afectat perquè era una nena petita i no me’n recordava. Però si penso en la meva germana petita perdent als seus pares als 5 ho veig terrible.
Serà per això que m’aterra el canvi? Avui, 3 de novembre faig 23 anys i estic a un quart de vida quasi. Sovint penso en totes les coses dolentes que m’han de passar. Sé que en passaran de bones, però també sé que en passaran de dolentes.
Com les gestionaré? Ho podré superar? Què em passarà? Se’m morirà un fill? Passaré una guerra? Em trobaran un tumor al cervell? Em segrestaran i mai ningú em trobarà? Moriré assassinada?
La veritat és que ningú sap com anirà la vida i pensar-hi m’espanta. L’únic que sabem del cert és intentar gaudir del moment present. La resta ja vindrà.
Aquí us deixo un vídeo (ho sento amb anglès) que m’ha marcat molt de la història de vida d’aquest home.
Sempre que escolto aquest tipus d’històries, em fa pensar: les males experiències (per molt injustes que siguin) són necessàries per créixer?