Com n’és d’important canviar la mentalitat
Sovint ens preguntem:
I QUÈ IMPORTA EL QUE PENSIN ELS ALTRES?
La veritat és que, en certa manera, sempre importa. Som humans, i és natural voler agradar, però igualment podem canviar com és que ens afecta l’opinió dels altres. Com s’aconsegueix? Reprogramant la ment.
Reprogramar la ment no és cosa d’un dia per l’altre, és un procés que requereix temps. Jo segueixo aquests quatre passos per fer-ho:
- Identificar per què m’importa tant l’opinió dels altres.
- Qüestionar si el que penso és real o només una percepció errònia.
- Acceptar-me i tractar-me amb compassió.
- Integrar el canvi de perspectiva amb acció i afirmacions positives.
Per il·lustrar-ho millor, us explicaré una situació personal.
Fa uns dies, a classe d’escriptura, gairebé vaig entrar en pànic quan ens van dir que havíem de comentar els exercicis davant de tothom. No va donar temps a revisar el meu text (per sort!), però no podia deixar de pensar que els altres jutjarien el meu text.
I aquí és on vaig recordar una idea important que vaig descobrir recentment:
“El que pensem que els altres opinen de nosaltres reflecteix el que el nostre subconscient pensa de nosaltres mateixos.”
Així que vaig començar pel primer pas: Per què m’importava tant el que pensessin?
Després de reflexionar una estona, vaig arribar a la conclusió que, en el fons, el meu subconscient associa els errors amb la idea que no soc bona escriptora i que mai ho seré. Si no faig tot perfectament, sembla que no valgui la pena intentar-ho.
Aquí entra el segon pas: Qüestionar aquests pensaments. Són reals?
- No hauria de dedicar-me a l’escriptura.
- Soc patètica per no haver fet bé l’exercici.
- Escric fatal.
- Mai seré una bona escriptora.
- La gent es riurà de mi.
És clau ser objectiva en aquest punt. Per fer-ho, em parlo a mi mateixa com si estigués consolant una amiga:
Stephen Hawking, que patia ELA, va poder escriure un llibre. Si ell ho va aconseguir, què m’impedeix a mi seguir escrivint? Només deixaria d’escriure si no tingués cervell, i això no és el cas. M’he apuntat a aquest curs per aprendre i millorar. És normal no fer-ho tot bé al principi, i això no vol dir que mai seré una bona escriptora.
I si algú es riu de mi? Bé, estic aquí per aprendre, i sé que amb esforç i dedicació aconseguiré els meus objectius.
Ara ve el tercer pas: Acceptar-me i acceptar les meves emocions.
Crec que aquest pas és essencial, ja que sovint no ens permetem sentir les emocions perquè el nostre subconscient ho associa amb debilitat.
Accepto que sento inseguretat, i que aquesta inseguretat em fa témer el que pensin els altres. Però també accepto que tenir dubtes forma part del procés, i que això no vol dir que no estigui feta per ser escriptora.
Finalment, el quart pas és integrar aquestes reflexions a través d’afirmacions. Repetir-me diàriament frases com aquestes m’ajuda a canviar la meva perspectiva:
“El que jo penso de mi mateixa és més important que el que pensin els altres.”
“Els errors són una oportunitat per aprendre.”
“Amb cada exercici, em faig millor escriptora.”
Aquest exercici té l’objectiu de fer-te conscient dels bloquejos amagats al teu subconscient. Pot semblar fàcil, però també pot resultar difícil. Pots sentir resistència a descobrir aspectes de tu mateix que no t’agrada reconèixer. La clau, però, és tenir compassió, no tenir pressa i anar descobrint-ho a poc a poc.
Dit això, et convido a provar aquest exercici cada cop que sentis que l’opinió dels altres pesa més que la teva. Quan comences a prioritzar el que penses de tu mateix, vius amb més pau i autenticitat.
Has fet l’exercici? O t’agradaria fer-lo? Et deixo un document amb els passos a seguir perquè no t’oblidis de cap detall. Si després de fer-lo vols compartir com t’ha anat o què t’ha costat, no dubtis a deixar un comentari!